La màgia de la consciència

Susana Martínez-Conde és la directora del Laboratori de Neurociència Visual de l'Institut Neurològic Barrow, a Phoenix, Arizona. Investiga quin és el nexe entre realitat i il·lusions i quines són les bases neuronals de l'experiència visual. Segons Martínez-Conde, la realitat és la construcció que el nostre cervell fa amb la nostra experiència de la realitat. Per tant, totes les experiències viscudes són fruit de la imaginació, de la interpretació que el nostre cervell fa de tot el que ens envolta. Susana Martínez-Conde ens explica per què el nostre cervell no percep o no vol percebre algunes realitats, què és la "ceguesa al canvi" i moltes coses més.

Mario Alonso, la segona oportunitat

Mario Alonso és metge especialista en cirurgia general i aparell digestiu. Però és moltes coses més, perquè és un home polifacètic i amb una energia contagiosa. Fa conferències sobre lideratge, comunicació, creativitat i gestió de l'estrès.

Xtrems

Un nodrit grup d'actors encarnen personatges reals amb diferents addiccions com a nexe comú, els quals també apareixen en el llargmetratge orientant els intèrprets i parlant sobre les seves experiències de manera directa, sincera i punyent.

Una història real com la vida mateixa.

http://www.tv3.cat/videos/2955971

El verí animal pot guarir malalties

Les serps

Les serps o serpents (Serpentes) són rèptils carnívors allargats i mancats de potes. Se les pot distingir de les sargantanes sense potes per la seva manca de parpelles i d'orelles externes. Com tots els escatosos, les serps són vertebrats amniotes ectoterms coberts per escates. Com les sargantanes, de les quals evolucionaren, tenen un crani d'articulació laxa, i la majoria poden dislocar el maxil·lar inferior per tal d'ingerir preses molt més grans que el seu propi cap. Per tal d'acomodar el seu cos estret, els òrgans parells de les serps (com ara els ronyons) es troben l'un al davant de l'altre en lloc d'estar al costat, i només tenen un pulmó funcional. Algunes espècies conserven una pelvis amb un parell d'urpes vestigials a banda i banda de la cloaca.

Actualment hi ha serps a tots els continents tret de l'Antàrtida. Se'n reconeixen quinze famílies, que incloen 456 gèneres i més de 2.900 espècies. La seva mida varia des dels 10 cm de llarg de la minúscula Leptotyphlops carlae fins als 7,6 metres de les pitons i anacondes. Titanoboa, descoberta recentment, fou una serp del Paleocè que assolí una llargada de 13 metres. Es creu que les serps evolucionaren de sargantanes excavadores o aquàtiques durant el període Cretaci (fa uns 150 milions d'anys). La diversitat de serps modernes aparegué durant el Paleocè (fa 65,5-56 milions d'anys).

La majoria d'espècies no són verinoses, i les que ho són utilitzen el verí més aviat per matar i sotmetre les preses que per autodefensa. Tanmateix, algunes tenen un verí prou potent com per causar lesions doloroses o fins i tot la mort als humans.

Evolució

El registre fòssil de les serps és relativament pobre perquè el seu esquelet és típicament petit i fràgil, fent que rarament es fossilitzin. Tanmateix, a Sud-amèrica i Àfrica s'hi han descobert espècimens de 150 milions d'anys d'antiguitat, fàcilment identificables com a serps, però amb trets esquelètics semblants als dels llangardaixos. Existeix un consens, basat en l'anatomia comparada, que les serps descendeixen dels llangardaixos. Les proves fòssils suggereixen que les serps podrien haver evolucionat de llangardaixos excavadors, com ara els varànids o un grup similar, durant el període Cretaci. Una serp fòssil primitiva, Najash rionegrina, era un animal de dues potes excavador dotat de sacre, i era completament terrestre. Un anàleg vivent d'aquests avantpassats putatius és el monitor mancat d'orelles Lanthanotus de Borneo, tot i que també és semiaquàtic. Les formes subterrànies desenvoluparen un cos adaptat per excavar i perderen les potes. Segons aquesta hipòtesi, característiques com ara les parpelles fusionades i transparents (escuts oculars) i la pèrdua d'orelles externes evolucionaren per fer front a les dificultats d'un estil de vida fossorial, com ara rascades a les còrnies o l'entrada de brutícia a les orelles. Se sap que algunes serps primitives tenien potes posteriors, però la seva pelvis manca de connexió directa amb les vèrtebres. En són exemples espècies fòssils com ara Haasiophis, Pachyrhachis i Eupodophis, que són una mica més antigues que Najash.

Els grups més primitius de serps modernes, les pitons i les boes, tenen potes posteriors vestigials; es tracta de minúsculs dits amb urpes, coneguts com a esperons anals, que fan servir per agafar-se l'una a l'altra durant la copulació. Els leptotiflòpids i els tiflòpids són altres grups en què hi ha presents vestigis de la cintura pelviana, que a vegades apareixen com a projeccions còrnies quan són visibles. Les potes anteriors estan absents en totes les serps i aquesta pèrdua està associada amb l'evolució dels gens Hox que controlen la morfogènesi de les potes. L'esquelet axial de l'avantpassat comú de les serps, com la majoria d'altres tetràpodes, tenia especialitzacions regionals que consistien en les vèrtebres cervicals, toràciques, lumbars, sacres i caudals. L'expressió dels gens Hox de l'esquelet axial encarregada del desenvolupament del tòrax esdevingué dominant al princip de l'evolució de les serps i, com a resultat, les vèrtebres anteriors als munyons de les potes posteriors (si és que n'hi ha) totes tenen la mateixa identitat semblant a la toràcica (excepte l'atles, l'epistrofeu i entre una i tres vèrtebres cervicals), fent que la majoria de l'esquelet de les serps es compongui d'un tòrax extremament estès. Les costelles es troben exclusivament a les vèrtebres toràciques. Les vèrtebres cervicals, lumbar i pelvianes estan molt reduïdes en nombre (només romanen 2-10 vèrtebres lumbars i pelvianes), mentre que de les vèrtebres caudals només en queda una cua curta, tot i que la cua encara és prou llarga com per ser útil en moltes espècies, i està modificada en algunes espècies aquàtiques i arborícoles.

Una hipòtesi alternativa, basada en la morfologia, suggereix que els avantpassats de les serps estaven relacionats amb els mosasaures (rèptils aquàtics extingits del període Cretaci), que al seu torn es pensa que derivaven de varànids. Segons aquesta hipòtesi, es creu les parpelles transparents i fusionades de les serps evolucionaren per combatre les condicions marines (la pèrdua d'aigua cornial a través de l'osmosi), mentre que les orelles externes es perderen per la manca d'ús en un medi aquàtic, conduint eventualment a un animal d'aparença similar a la de les serps marines d'avui en dia. Al Cretaci superior, les serps recolonitzaren la terra i assumiren el seu aspecte actual. Es coneixen restes fòssils de serps de sediments de principis del Cretaci superior, cosa que encaixa amb aquesta hipòtesi, especialment perquè són més antigues que l'espècie terrestre Najash rionegrina. L'estructura cranial similar, les potes reduïdes o absents, i altres característiques anatòmiques que es donen tant en els mosasaures com en les serps indiquen una correlació cladística positiva, tot i que algunes d'aquestes característiques no són compartides amb els varànids. En anys recents, estudis genètics han indicat que les serps no tenen una relació tan propera amb els varànids com es creia, i per tant, tampoc no la tenien amb els mosasaures, l'avantpassat suggerit en la teoria aquàtica de la seva evolució. Tanmateix, hi ha més proves que relacionin els mosasaures amb les serps que amb els varànids. Restes fragmentàries del Juràssic i Cretaci inferior indiquen que el registre fòssil d'aquests grups es remunta més enllà en el temps, cosa que podria acabar refutant o confirmant qualsevol de les dues espècies.

La gran diversitat de les serps modernes aparegué al Paleocè, correlacionada amb la radiació adaptiva dels mamífers després de l'extinció dels dinosaures no aviaris. Un dels grups més comuns d'avui en dia, els colúbrids, esdevingueren particularment diversos gràcies al fet que cacen rosegadors, un grup de mamífers particularment reeixit. Hi ha més de 2.900 espècies de serps, que s'estenen tan al nord com el cercle polar àrtic a Escandinàvia, i al sud fins a Austràlia i Tasmània. Les serps viuen a tots els continents tret de l'Antàrtida, dins el mar i a elevacions de fins a 4.900 metres a l'Himàlaia (Àsia). Hi ha moltes illes de les quals les serps estan notablement absents, com ara Irlanda, Islàndia i Nova Zelanda.

Anatomia

• Parpelles soldades i transparents.
• Absència de timpà.
• Llengua llarga, bífida i evaginable.
• Mandíbula dividida en dues parts unides per un lligament elàstic.
• Crani molt mòbil (cinètic) degut a la pèrdua o reducció de diversos ossos.
• Una sola filera d'escates ventrals.
• Presència d'un sol pulmó (el dret).
• Moltes espècies tenen glàndules verinoses i dents adaptades a la inoculació de verí.
  

Dieta i alimentació

Totes les serps són estrictament carnívores, alimentant-se de petits animals com ara sargantanes, altres serps, petits mamífers, ocells, ous, peixos, cargols o insectes. Com que les serps no poden mastegar ni tallar el seu aliment a trossos, es veuen obligades a empassar-se la presa sencera. La mida corporal d'un cos influeix de manera important en els seus costums alimentaris: les serps més petites es mengen preses més petites. Els pitons juvenils poden començar alimentant-se de sargantanes o ratolins i canviar a petits cérvols o antílops quan esdevenen adults, per exemple.

La mandíbula d'una serp és una estructura complexa. Al contrari del que diu la creença popular que les serps es poden dislocar la mandíbula, les serps tenen un maxil·lar inferior molt flexible, amb dues meitats que no estan unides rígidament, i nombroses altres articulacions al crani, cosa que els permet obrir la boca suficientment com per empassar-se la presa sencera, encara que tingui un major diàmetre que la serp mateixa,car les serps no masteguen. Per exemple la serp menjadora d'ous africana té una mandíbula flexible adaptada per menjar-se ous molt més grans que el diàmetre del seu cap. Aquesta serp manca de dents, però té unes prominències òssies a la vora interior de la columna vertebral que es fan servir per ajudar a trencar la closca dels ous que s'empassa la serp.

Mentre que la majoria de serps s'alimenten d'una varietat de preses, algunes espècies s'especialitzen. Les cobres reials i les serps anellades blanques-i-negres d'Austràlia es mengen altres serps. Pareas iwesakii i altres colúbrids de la subfamíla dels pareatins, que es mengen cargols, tenen més dents al costat dret de la boca que a l'esquerre, car la closca de les seves preses sol ser una espiral en la direcció de les agulles del rellotge. Algunes serps tenen una mossegada verinosa que fan servir per matar la presa abans de menjar-se-la. Altres serps maten la presa per constricció, mentre que d'altres se l'empassen sencera i encara vivent.

Després de menjar, les serps esdevenen dorments mentre es produeix la digestió. La digestió és una activitat intensa, especialment després de consumir una presa molt gran. En les espècies que només s'alimenten esporàdicament, l'intestí sencer entra en un estat reduït entre àpats per estalviar energia, i l'aparell digestiu és sobreregulat a la seva màxima capacitat en les 48 hores que segueixen el consum d'una presa. Com que són de sang freda (ectotermes), la temperatura ambiental té un paper important en la digestió de les serps. La temperatura ideal perquè les serps digereixin l'aliment és de 30 °C. La digestió de les serps requereix tanta energia metabòlica que en Crotalus durissus, el cròtal tropical, s'ha observat un increment de la temperatura corporal de fins a 1,2 °C per sobre del medi que l'envolta. Per aquest motiu, una serp que sigui molestada després d'haver menjat recentment sovint regurgitarà la seva presa per tal de poder fugir de l'amenaça percebuda. Si no se la molesta, el procés digestiu d'una serp és molt eficaç, i els seus enzims digestius ho dissolen i absorbeixen tot excepte el pèl i les urpes de la presa, que són expulsats juntament amb els residus.

El sentit de l'oïda en les serps

Degut a les seves característiques anatòmiques, s'ha considerat sovint que les serps són sordes. Les darreres investigacions dels herpetòlegs han demostrat que les serps tenen una capacitat auditiva comparable a la de les sargantanes. Les serps tenen unes estructures situades a cada costat del cap que els permet sentir-hi. La pell i un teixit muscular a cada banda del cap, protegeixen un osset mòbil, anomenat columella, el qual fa petits desplaçaments com a resposta a les ones sonores. El moviment de la columella és transferit a través d'estructures intermitges a la còclea, en la qual es produeixen uns senyals elèctrics en les seves cèl·lules piloses que es corresponen amb les ones de so, relatives al rang de freqüència determinada, que permet percebre el seu sistema auditiu, i transferides al cervell.

Per tant, al contrari del que es pensa habitualment, les serps tenen oïda per percebre sons transmesos a través de l'aire. El que passa, per una banda, és que no es veuen. Per altra banda, la seva oïda està preparada per percebre sons de baixa freqüència. Aquests sons, segons estudis recents, se situen en una freqüència d'entre 200-300 Hz, mentre que en l'home el seu rang màxim d'audició se situa d'entre 15-20.000 Hz. No és, doncs, que siguin sordes sinó que senten sons greus i dins d'un rang molt limitat, 200-300 Hz. Tots els sons que estan per sobre o per sota d'aquesta freqüència no els poden sentir. Segons estudis de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, l'oïda de les serps està mancada de part externa, o oïda externa. Presenten una oïda interna i una oïda mitjana sense timpà. Només poden percebre sons de baixa freqüència.

És, possiblement, a causa d'aquesta limitació auditiva, que han desenvolupat un altre sistema a través del qual poden percebre vibracions del terra o de qualsevol objecte amb el que estiguin en contacte. Les vibracions del terra passen a través dels músculs del ventre a uns receptors especials situats a tot el llarg del llom i són transmeses al cervell.











La mamba negra (Dendroaspis polylepis) és una espècie de serps de la família Elapidae; és la serp més verinosa d'Àfrica. Amb una llargària mitja de 2,5 m, pot arribar als 4,5 m. El seu nom es deu al color negre de la seva boca. Pot variar el color de la seva pell de verd groguenc a un gris metal·litzat. És una de les serps més ràpides del món, capaç de moure's de 16 a 20 km/h.

Es tracta d'una serp territorial; per això es molt agressiva si es sent amenaçada. Llavors, alça el cap tan amunt com pot, arqueja la part posterior i avança ràpidament mentre es balanceja sobre la part posterior del cos, obre les mandíbules, que revelen el negre de dins de la boca, xiulant agressivament. La seva mossegada injecta prop de 100 mg de verí, la qual cosa és letal per a un home adult (entre 10 i 15 mg ocasionen ja la mort a l'ésser humà). Quan caça animals petits els mossega una sola vegada i s'enretira, esperant que la toxina neurotòxica del seu verí paralitzi la presa. La mort és produïda com a resultat de la paràlisi dels músculs respiratoris. Encara que el seu verí no és el més tòxic, degut a la seva naturalesa agressiva i a la gran quantitat de verí que injecta, com a la seva velocitat, és considerada com la serp més perillosa del món. Aquestes serps resideixen en forats fets per insectes, caus abandonats, i entre les escletxes de la roca. Són d'hàbits diürns. Durant el dia busquen preses activament, tals com petits mamífers, ocells i llangardaixos. Tornen al mateix cau cada nit.

Els 10 animals més verinosos del planeta

L'univers del cervell

Document de la BBC corresponent a la col·lecció El Cos Humà on es descriu l'anatomia i la fisiologia del cervell, l'efecte que comporta la ingestió de l'alcohol (la parla, l'humor i la memòria), la visió dels objectes i la nostra capacitat de recordar i de memoritzar.

Les proteïnes

Aquest documental de Redes intenta descriure com intervenen les proteïnes en l'anatomia, la fisiologia i la patologia dels éssers vius, així com la seva utilització per tal de guarir malalties a partir dels coneixements actuals en els camps de la genòmica, la proteòmica i la nanotecnologia.

Les xifres del tabac

LA SORT O LA DISSORT D'UN FUMADOR A L'HORA DE DESENVOLUPAR UN TUMOR
Les xifres del tabac
David Bueno i Torrens / Professor i investigador de genètica de la UB

Les persones tendim a quantificar les coses, malgrat que costa capir plenament les implicacions dels valors que obtenim si no disposem del context adequat on situar-los. Per exemple, sabem que al món hi ha més de mil milions de fumadors; que aquests tenen 20 vegades més probabilitats de desenvolupar càncer de pulmó; que cada any es diagnostiquen un milió de casos nous; que el fum del tabac conté més de 60 substàncies cancerígenes; i que, paradoxalment, des que el 2005 va entrar en vigor la llei sobre el tabac, a l'Estat espanyol el nombre de fumadors ha augmentat un 7%.

SEGUINT AQUESTA SÈRIE NUMÈRICA, a mitjans de desembre Nature va publicar un estudi on per primer cop s'han quantificat els efectes cancerígens específics del tabac sobre una persona concreta, un fumador de 55 anys afectat de càncer de pulmó. Els investigadors van analitzar completament el DNA de les seves cèl·lules canceroses i el van comparar amb el de cèl·lules no canceroses. Així, van demostrar que les primeres havien acumulat 22.910 mutacions, 134 de les quals en gens importants per al funcionament cel·lular. A més, el DNA d'aquestes cèl·lules havia perdut o reordenat 65 fragments, tenia 334 variacions quant a la repetició de certs segments i presentava 58 variants estructurals. Nombres que, per si mateixos, potser no diuen gaire cosa als no experts en genètica, i que per tant cal contextualitzar.

LES MUTACIONS SÓN CANVIS en el DNA que sovint malmeten la funcionalitat dels gens. Si afecten gens implicats en la reproducció cel·lular, les cèl·lules afectades poden començar a reproduir-se de forma descontrolada, la qual cosa malmet la funció de l'òrgan on es troben. És un tumor. Tanmateix, aquestes mutacions també poden afectar altres gens, entre els quals els implicats en la mort cel·lular programada i en els sistemes de reparació del DNA. La mort cel·lular programada és un sistema genètic de seguretat que causa la mort de la cèl·lula si detecta un funcionament anòmal, com per exemple esdevenir tumoral, i els sistemes de reparació del DNA s'encarreguen de corregir les mutacions. En conjunt, l'alteració d'aquests gens accelera i potencia el procés cancerós.

NO OBSTANT AIXÒ, NO TOTES les mutacions tenen la mateixa transcendència a l'hora de generar un tumor, atès que no tot el DNA és ple de gens. Les que afecten directament un gen o la zona que regula llur funció són les que amb major probabilitat faran que la cèl·lula esdevingui cancerosa. En aquest sentit, el lloc on es produeix cada mutació concreta és completament atzarós, però amb unes quantes mutacions en gens determinats ja n'hi ha prou perquè es desenvolupi un tumor. Tanmateix, aquest atzar, junt amb el fet que la constitució genètica de cada persona pot afavorir més o menys la formació de tumors, ho interpretem com la sort o la dissort dels fumadors a l'hora de desenvolupar o no un tumor en el decurs de la seva vida.

EXPRESSAT NUMÈRICAMENT d'una altra manera: atenent a les xifres esmentades, de mitjana el fum de 15 cigarretes és suficient per produir una mutació en una cèl·lula concreta. Però hi ha moltes cèl·lules a l'aparell respiratori, per la qual cosa el nombre de mutacions que es van acumulant progressivament als pulmons dels fumadors, també dels fumadors passius, és immens. En aquest context, que es desenvolupi un tumor és qüestió de temps i d'atzar. Probablement cap d'aquestes xifres, per molt contextualitzades que es presentin, contribuirà per si mateixa a limitar el nombre de fumadors, atès que les substàncies addictives presents al fum del tabac fan difícil contrarestar amb dades objectives les arrels neuroquímiques, psicològiques i socials d'aquesta addicció. Però haurien de ser valorades amb consciència pels fumadors quan als drets dels no fumadors, afectats igualment pel fum de les seves cigarretes a tot arreu on és permès de fumar. I sens dubte són un motiu afegit a la necessitat de protegir encara més el dret a la salut dels fumadors passius, com han expressat recentment la ministra i la consellera de Sanitat.

La visió dels animals

Existeixen bàsicament dos tipus d'òrgans visuals: l'ull en càmera i l'ull compost.

Tomàquet porpra

Cathie Martin, biogenetista vegetal, creadora del tomate púrpura

"Mi tomate púrpura quemará sus grasas"LLUÍS AMIGUET - 28/12/2009

Tengo 54 años: investigo menos y gestiono más, pero la ilusión es la misma. Nací en Londres, pero afortunadamente mi acento lo adquirí en Cambridge. Soy científica progresista: los manifestantes contra la fitogenética son reaccionarios que frenan la lucha contra el hambre.
Para qué queremos un tomate púrpura?

El color púrpura de nuestro tomate genéticamente modificado es un pigmento, presente en las berenjenas, que indica que contiene nutrientes biosaludables.

¿No los tiene el tomate rojo?

Tiene otros también beneficiosos, pero no esos. Lo único que hemos hecho es diseñar genéticamente un tomate que sabe a tomate, huele a tomate y es un tomate, pero de color púrpura, que indica que, además, tiene otros nutrientes muy saludables.

Pues me como una berenjena y listos. No tiene los fitonutrientes que incorpora nuestro tomate púrpura: cardiosaludables, antioxidantes, anticancerígenos y quemadores de grasas. Esos nutrientes en su dieta habitual quemarían sus grasas excedentes.

Esas son muchas promesas.

Demostradas empíricamente en grandes ensayos. Por ahora esos nutrientes sólo están también en lo que en inglés llamamos "berries": arándanos, frambuesas, fresitas salvajes, grosellas, endrinas, moras...

Frutos del bosque: sabrosos.

... Pero caros, de temporada y difíciles de conseguir, porque se recolectan a mano en la espesura, y de cultivar fuera de ella. ¿Por qué privarnos de esos preciosos nutrientes si ya podemos incorporarlos con los tomates púrpura a cada ensalada diaria?

Supongo que igual que diseña tomates púrpura podría diseñar melones rojos.

Los diferentes pigmentos señalan que la planta contiene diversos bionutrientes, pero lo importante no es el color, sino sus efectos sobre nuestro organismo.

¿Y...?

Las posibilidades son enormes y realizables. De hecho, en mi laboratorio estamos convencidos de que el verdadero campo de experimentación médica está en los vegetales diseñados genéticamente.

"Que tu medicina sea tu alimento".

Exacto. Y hoy todos los alimentos son posibles: podemos diseñarlos a medida de nuestra salud e integrar con la genética todo tipo de nutrientes en una gran diversidad de vegetales sin renunciar a su sabor.

Muchos ya carecen de él.

Hay fitonutrientes con eficacia probada contra el cáncer, el envejecimiento de la piel, la obesidad - como ese tomate que logra quemar grasas acumuladas en nuestro cuerpo-o cardiosaludables. Esa es mi especialidad.

La presentan como pionera del diseño genético de plantas.

En lo que se ha distinguido mi equipo es en realizar nuevos diseños de vegetales que suplan la pérdida de nutrientes con los nuevos y poco saludables hábitos de comida rápida y barata y que combatan la epidemia de obesidad que han causado.

Los tomates no son píldoras mágicas.

Son mucho mejores. Estamos hablando no de pastillas sino de hábitos. Comer esos nutrientes durante años en cantidades constantes mejora la salud de forma definitiva.

¿Y no se pueden conseguir esos vegetales milagrosos fuera del laboratorio?

Las técnicas de injerto y cruce han conseguido maravillas, pero son mucho más lentas que el diseño genético: requieren años de experimentación. Hay casos felices, como la naranja sanguina en todas sus variedades, más rica incluso en fitonutrientes saludables que las demás variedades de cítricos.

¿Por qué la sanguina no se vende más? Es más nutritiva, pero también más delicada; más difícil de pelar; menos resistente a los cambios térmicos; tiene menos mercado... Ahora estamos rediseñándola, y es fácil y rápido mejorarla genéticamente.

No le veo ningún inconveniente.

Pues tenemos opositores cerriles, ruidosos y bien organizados con interés en que no creemos más especies alimenticias. Y no le he hablado de otra línea de investigación: diseñamos patatas resistentes a plagas de insectos y hongos como el tizón tardío.

Ese tizón suena a mal bicho.

Es un hongo que mató de hambre a miles de irlandeses y europeos durante el siglo pasado y todavía destruye cosechas.

¿Y qué propone?

Mejorar genéticamente la resistencia de las cosechas a plagas y la productividad de sus cultivos: ¿no es eso mejor que ahogar los campos en insecticidas tóxicos y en fertilizantes químicos caros y contaminantes?

Yo diría que sí.

Pues nos enfrentamos a una oposición muy organizada al progreso fitogenético. Son grupos de interés que temen perder su posición en los mercados - por ejemplo, el lobby de la comida orgánica-y otros paleoagrícolas tradicionalistas mal informados.

¿Detendrán la revolución genética?

Están causándonos problemas serios que contribuyen a frenar avances alimentarios en zonas que los necesitan, y no hablo sólo del tercer mundo, también del nuestro.

¿Cómo?

Los gobiernos, sensibles a las campañas contra la ingeniería genética - que no se ha demostrado dañina nunca-y a su efecto en los votantes, endurecen sus requisitos burocráticos, su normativa y el acceso a la financiación de la investigación.

Los transgénicos aún dan miedo.

Por eso los antigenetistas han logrado así lo que querían evitar, y es que sólo una multinacional como Monsanto obtenga rentabilidad de sus transgénicos y que las pequeñas empresas se vean obligadas a renunciar al progreso genético.