Article de Rafael Maldonado

La neuropsicofarmacologia és l'estudi dels fàrmacs que modifiquen el funcionament del sistema nerviós i l'activitat mental, i els seus efectes. Una de les ciències cognitives de recerca de com és representada la informació i transformada en el cervell. Rafael Maldonado (Cadis, 1961) ha centrat les seves investigacions en com alteren les drogues la ment.

Què estan investigant?

El que nosaltres fem és estudiar el substrat biològic dels fenòmens d'addicció a drogues i trastorns associats, els afectius, la ingesta alimentària i el dolor.

Tenen punts en comú les addiccions?

L'addicció no és un vici, és una malaltia mental. Partim d'una base que fa temps que se sap, però en tenim més proves cada dia: tots els fenòmens d'addicció tenen un substrat comú. El fet que una persona sigui addicta a la nicotina o a la cocaïna, tot i que són substàncies completament diferents i amb un potencial de perillositat divers, finalment generarà la mateixa malaltia per una sèrie de mecanismes comuns.

Quina és la clau?

Totes les drogues tenen un element inicial comú, que és que activen els circuits de recompensa que estan integrats en les estructures cerebrals que controlen el comportament instintiu. Hi ha dos grups d'estructures que dominen la nostra conducta en una situació natural. Un és l'estructura superior del cervell, com el còrtex, que dóna el raciocini; i unes estructures subcorticals que ens aporten tot el comportament relacionat amb l'instint.

Una conducta més animal...

Més directament relacionada amb la motivació del que realment volem o no volem, perquè al cap i a la fi tots els mamífers tenen el seu còrtex i el seu sistema límbic. Si al matí anem a treballar, tot i que pot ser que no ens vingui de gust, és perquè tenim un còrtex que ens diu que és la nostra obligació anar a la feina. Però si hi ha una emoció pel mig i el raciocini se'ns en va i és l'emoció la que ens diu el que hem de fer, aquí actua el sistema límbic. Aquest seria el component instintiu del comportament.

I què alteren les drogues?

Les drogues on iniciaran aquest comportament addictiu és justament actuant sobre aquest centre que ens controla els instints que són els circuits de recompensa del sistema límbic. Totes les drogues, totes, actuen igual. Sobre el sistema límbic que controla la nostra vida instintiva i emocional.

Què provoquen?

Totes ens activaran el sistema del plaer. Si tenim un dinar apetitós, una relació sexual plaent..., qualsevol cosa natural que ens produeixi plaer actua sobre el sistema límbic. Totes les drogues actuen en aquest nivell. Aquest és el punt en comú de totes les addiccions, l'activació dels circuits cerebrals que ens produeixen plaer.

Així són un estímul artificial...

Tots aquests circuits estan preparats per activar-se mitjançant estímuls naturals, i no passa res. Però no estan preparats per ser estimulats per drogues. Llavors, canvien, s'adapten i es genera l'addicció.

Per això és tan difícil desenganxar-se...

És clar, perquè es produeixen canvis en el cervell que modificaran la nostra conducta. L'addicció és al cap i a la fi una malaltia crònica, perquè aquests circuits s'han adaptat a la nova circumstància i han quedat modificats.

I no es poden tornar a posar a lloc?

Seria interessant poder-ho aconseguir. Ara sabem que hi ha canvis mentals a llarg termini, com a totes les malalties cròniques. I el que hem d'aconseguir és que el malalt porti una vida normal.

Què pot aconseguir la seva recerca?

Volem saber quins canvis es produeixen en el cervell i amb quines malalties es correlaciona. Una addicció pot provocar un augment de les depressions, per exemple. Això és una diana. Si trobem un fàrmac que actuï en aquesta direcció podrem aconseguir frenar o el consum d'aquella droga o les conseqüències del consum en una determinada patologia. Tot això són estudis a llarg termini però els primers èxits estan a punt d'arribar.

L'envelliment i les malalties degeneratives

Amb el doctor Acarín parlem del nostre cervell, de la memòria, de l'envelliment, i de com l'afecten malalties degeneratives com l'Alzheimer. Ens explica que el nostre cervell és fruit de l'evolució genètica, i que ens serveix per acumular experiència, reelaborar-la i programar la nostra conducta.

Intel·ligència emocional

En el programa de dilluns que ve parlarem d'emocions, de com educar-les, de com millorar la nostra intel·ligència emocional. Ho farem amb el psicòleg i professor de la Universitat de Màlaga Pablo Fernández Berrocal, que, a més, dirigeix el grup d'investigació sobre emoció i cognició d'aquesta universitat.

Francisco Mora: "Déu no existeix en el món"

Francisco Mora és doctor en Medicina, doctor en Neurociències i catedràtic de Fisiologia. És autor de diversos llibres sobre el funcionament del nostre cervell i ha fet una atenció especial als processos d'envelliment cerebral. Francisco Mora renega de la divisió tradicional entre "ciències" i "humanitats". Per ell, aquestes dues gran àrees del saber han de ser complementàries. És el que ell anomena "neurocultura".

La gestió de l'estrès

Ens visita un biòleg expert en tècniques de reducció de l'estrès. Es diu Andrés Martín i és llicenciat en Ciències per la Universitat de Navarra, màster en Administració d'Empreses i postgrau en Psicologia.

Mario Alonso, de nou!

El doctor Mario Alonso visita per segona vegada el plató de "Singulars". Parla de com estimular la nostra creativitat per aconseguir els objectius que ens proposem. Explicarà també com aprofitar les nostres capacitats i potencials, i donarà les claus per fer-ho: la paciència, la persistència, la resistència, la determinació, el coratge i la passió.

L'exercici físic i la salut

Torna a "Singulars" el neuròleg de Harvard Álvaro Pascual-Leone, que en aquesta ocasió ens parla dels beneficis de l'exercici físic per a la salut del cos i de la ment. Pascual-Leone ens diu que quan ens movem evoquem emocions, i que l'exercici ens ajuda també a millorar el control dels nostres impulsos.

Veure el reportatge

Francisco Mora, neurocientífic

El convidat de és Francisco Mora, doctor en Medicina per la Universitat de Granada, doctor en Neurociències per la Universitat d'Oxford i catedràtic de Fisiologia a la Universitat Complutense de Madrid. Però, sobretot, el professor Mora és un entusiasta de la ciència, un divulgador d'aquells que aconsegueixen transmetre la seva passió pel coneixement i el saber. Un defensor de mantenir viva la curiositat al llarg de tota la vida.

La pandèmia de grip A

El mes d'agost, l'OMS, l'Organització Mundial de la Salut, anunciava oficialment el final de la pandèmia de grip A que durant més d'un any ha mantingut en alerta el món sencer. El nostre convidat, Joan-Ramon Laporte, metge farmacòleg i director de la Fundació Institut Català de Farmacologia, ha estat consultor de l'OMS i ens explicarà molt clarament què va passar.

Joaquim Fuster, psiquiatre

Per acabar la temporada abans de les vacances d'estiu, "Singulars" té un convidat d'excepció que es prodiga molt poc als mitjans de comunicació. És Joaquim Fuster, psiquiatre, expert en neurociència cognitiva, investigador i professor de la Universitat de Califòrnia. L'any 1971 el professor Fuster va fer una descoberta cabdal: les seves investigacions el van portar a identificar les cèl·lules de la memòria del treball o memòria activa.

Les plantes són éssers intel·ligents

Stefano Mancuso, pionero en el estudio de la neurobiología de las plantas.

"Las plantas tienen neuronas, son seres inteligentes"

Cerebro vegetal

Gracias a nuestros amigos de Redes, el programa de Eduard Punset, buscadores incansables de todo conocimiento científico que amplíe los límites del saber, de quiénes somos y qué papel desempeñamos en esta sopa de universos, descubrimos a Mancuso, que nos explica que las plantas, vistas a cámara rápida, se comportan como si tuvieran cerebro: tienen neuronas, se comunican mediante señales químicas, toman decisiones, son altruistas y manipuladoras. ¿Hace cinco años era imposible hablar de comportamiento de las plantas, hoy podemos empezar a hablar de su inteligencia¿... Puede que pronto empecemos a hablar de sus sentimientos. Mancuso estará en Redes el próximo día 2. No se lo pierdan.

Sorpréndame.
Las plantas son organismos inteligentes, pero se mueven y toman decisiones en un tiempo más largo que el del hombre.

Lo intuía.
Hoy sabemos que tienen familia y parientes y que reconocen su cercanía. Se comportan de manera totalmente distinta si a su lado hay parientes o hay extraños. Si son parientes no compiten: a través de las raíces, dividen el territorio de manera equitativa.

¿Un árbol puede voluntariamente mandar savia a una planta pequeña?
Sí. Las plantas requieren luz para vivir, ypara que una semilla llegue a la luz deben pasar muchos años; mientras tanto, son nutridas por árboles de su misma especie.

Curioso.
Los cuidados parentales sólo se dan en animales muy evolucionados y es increíble que se den en las plantas.

Entonces, se comunican.
Sí, en una selva todas las plantas están en comunicación subterránea a través de las raíces. Y también fabrican moléculas volátiles que avisan a plantas lejanas sobre lo que está sucediendo.

¿Por ejemplo?
Cuando una planta es atacada por un patógeno, inmediatamente produce moléculas volátiles que pueden viajar kilómetros, y que avisan a todas las demás para que preparen sus defensas.

¿Qué defensas?
Producen moléculas químicas que las convierten en indigeribles, y pueden ser muy agresivas. Hace diez años, en Botsuana introdujeron en un gran parque 200.000 antílopes, que comenzaron a comerse las acacias con intensidad. Tras pocas semanas muchos murieron y al cabo de seis meses murieron más de 10.000, y no advertían por qué. Hoy sabemos que fueron las plantas.

Demasiada predación.
Sí, y las plantas aumentaron hasta tal punto la concentración de taninos en sus hojas, que se convirtieron en un veneno.

¿Las plantas también son empáticas con otros seres?
Es difícil decirlo, pero hay una cosa segura: las plantas pueden manipular a los animales. Durante la polinización producen néctar y otras sustancias para atraer a los insectos. Las orquídeas producen flores que son muy similares a las hembras de algunos insectos, que, engañados, acuden a ellas. Y hay quien afirma que hasta el ser humano es manipulado por las plantas.

¿. ..?
Todas las drogas que usa el hombre (café, tabaco, opio, marihuana...) derivan de las plantas, ¿pero por qué las plantas producen una sustancia que convierte a humanos en dependientes? Porque así las propagamos. Las plantas utilizan al hombre como transporte. Hay investigaciones sobre ello.

Increíble.
Si mañana desaparecieran las plantas del planeta, en un mes toda la vida se extinguiría porque no habría comida ni oxígeno. Todo el oxígeno que respiramos viene de ellas. Pero si nosotros desapareciéramos, no pasaría nada. Somos dependientes de las plantas, pero las plantas no lo son de nosotros. Quien es dependiente está en una situación inferior, ¿no?

...
Las plantas son mucho más sensibles. Cuando algo cambia en el ambiente, como ellas no pueden escapar, han de ser capaces de sentir con mucha anticipación cualquier mínimo cambio para adaptarse.

¿Y cómo perciben?
Cada punta de raíz es capaz de percibir continuamente y a la vez como mínimo quince parámetros distintos físicos y químicos (temperatura, luz, gravedad, presencia de nutrientes, oxígeno).

Es su gran descubrimiento, y es suyo.
En cada punta de las raíces existen células similares a nuestras neuronas y su función es la misma: comunicar señales mediante impulsos eléctricos, igual que nuestro cerebro. En una planta puede haber millones de puntas de raíces, cada una con su pequeña comunidad de células; y trabajan en red como internet.

Ha encontrado el cerebro vegetal.
Sí, su zona de cálculo. La cuestión es cómo medir su inteligencia. Pero de una cosa estamos seguros: son muy inteligentes, su poder de resolver problemas, de adaptación, es grande. Hoy sobre el planeta el 99,6% de todo lo que está vivo son plantas.

... Y sólo conocemos el 10%.
Y en ese porcentaje tenemos todo nuestro alimento y la medicina. ¿Qué habrá en el restante 90%?... A diario, cientos de especies vegetales desconocidas se extinguen. Tal vez poseían la capacidad de una cura importante, no lo sabremos nunca. Debemos proteger las plantas por nuestra supervivencia.

¿Qué le emociona de las plantas?
Algunos comportamientos son muy emocionantes. Todas las plantas duermen, se despiertan, buscan la luz con sus hojas; tienen una actividad similar a la de los animales. Filmé el crecimiento de unos girasoles, y se ve clarísimo cómo juegan entre ellos.

¿Juegan?
Sí, establecen el comportamiento típico del juego que se ve en tantos animales. Cogimos una de esas pequeñas plantas y la hicimos crecer sola. De adulta tenía problemas de comportamiento: le costaba girar en busca del sol, le faltaba el aprendizaje a través del juego. Ver estas cosas es emocionante.

La màgia de la consciència

Susana Martínez-Conde és la directora del Laboratori de Neurociència Visual de l'Institut Neurològic Barrow, a Phoenix, Arizona. Investiga quin és el nexe entre realitat i il·lusions i quines són les bases neuronals de l'experiència visual. Segons Martínez-Conde, la realitat és la construcció que el nostre cervell fa amb la nostra experiència de la realitat. Per tant, totes les experiències viscudes són fruit de la imaginació, de la interpretació que el nostre cervell fa de tot el que ens envolta. Susana Martínez-Conde ens explica per què el nostre cervell no percep o no vol percebre algunes realitats, què és la "ceguesa al canvi" i moltes coses més.

Mario Alonso, la segona oportunitat

Mario Alonso és metge especialista en cirurgia general i aparell digestiu. Però és moltes coses més, perquè és un home polifacètic i amb una energia contagiosa. Fa conferències sobre lideratge, comunicació, creativitat i gestió de l'estrès.

Xtrems

Un nodrit grup d'actors encarnen personatges reals amb diferents addiccions com a nexe comú, els quals també apareixen en el llargmetratge orientant els intèrprets i parlant sobre les seves experiències de manera directa, sincera i punyent.

Una història real com la vida mateixa.

http://www.tv3.cat/videos/2955971

El verí animal pot guarir malalties

Les serps

Les serps o serpents (Serpentes) són rèptils carnívors allargats i mancats de potes. Se les pot distingir de les sargantanes sense potes per la seva manca de parpelles i d'orelles externes. Com tots els escatosos, les serps són vertebrats amniotes ectoterms coberts per escates. Com les sargantanes, de les quals evolucionaren, tenen un crani d'articulació laxa, i la majoria poden dislocar el maxil·lar inferior per tal d'ingerir preses molt més grans que el seu propi cap. Per tal d'acomodar el seu cos estret, els òrgans parells de les serps (com ara els ronyons) es troben l'un al davant de l'altre en lloc d'estar al costat, i només tenen un pulmó funcional. Algunes espècies conserven una pelvis amb un parell d'urpes vestigials a banda i banda de la cloaca.

Actualment hi ha serps a tots els continents tret de l'Antàrtida. Se'n reconeixen quinze famílies, que incloen 456 gèneres i més de 2.900 espècies. La seva mida varia des dels 10 cm de llarg de la minúscula Leptotyphlops carlae fins als 7,6 metres de les pitons i anacondes. Titanoboa, descoberta recentment, fou una serp del Paleocè que assolí una llargada de 13 metres. Es creu que les serps evolucionaren de sargantanes excavadores o aquàtiques durant el període Cretaci (fa uns 150 milions d'anys). La diversitat de serps modernes aparegué durant el Paleocè (fa 65,5-56 milions d'anys).

La majoria d'espècies no són verinoses, i les que ho són utilitzen el verí més aviat per matar i sotmetre les preses que per autodefensa. Tanmateix, algunes tenen un verí prou potent com per causar lesions doloroses o fins i tot la mort als humans.

Evolució

El registre fòssil de les serps és relativament pobre perquè el seu esquelet és típicament petit i fràgil, fent que rarament es fossilitzin. Tanmateix, a Sud-amèrica i Àfrica s'hi han descobert espècimens de 150 milions d'anys d'antiguitat, fàcilment identificables com a serps, però amb trets esquelètics semblants als dels llangardaixos. Existeix un consens, basat en l'anatomia comparada, que les serps descendeixen dels llangardaixos. Les proves fòssils suggereixen que les serps podrien haver evolucionat de llangardaixos excavadors, com ara els varànids o un grup similar, durant el període Cretaci. Una serp fòssil primitiva, Najash rionegrina, era un animal de dues potes excavador dotat de sacre, i era completament terrestre. Un anàleg vivent d'aquests avantpassats putatius és el monitor mancat d'orelles Lanthanotus de Borneo, tot i que també és semiaquàtic. Les formes subterrànies desenvoluparen un cos adaptat per excavar i perderen les potes. Segons aquesta hipòtesi, característiques com ara les parpelles fusionades i transparents (escuts oculars) i la pèrdua d'orelles externes evolucionaren per fer front a les dificultats d'un estil de vida fossorial, com ara rascades a les còrnies o l'entrada de brutícia a les orelles. Se sap que algunes serps primitives tenien potes posteriors, però la seva pelvis manca de connexió directa amb les vèrtebres. En són exemples espècies fòssils com ara Haasiophis, Pachyrhachis i Eupodophis, que són una mica més antigues que Najash.

Els grups més primitius de serps modernes, les pitons i les boes, tenen potes posteriors vestigials; es tracta de minúsculs dits amb urpes, coneguts com a esperons anals, que fan servir per agafar-se l'una a l'altra durant la copulació. Els leptotiflòpids i els tiflòpids són altres grups en què hi ha presents vestigis de la cintura pelviana, que a vegades apareixen com a projeccions còrnies quan són visibles. Les potes anteriors estan absents en totes les serps i aquesta pèrdua està associada amb l'evolució dels gens Hox que controlen la morfogènesi de les potes. L'esquelet axial de l'avantpassat comú de les serps, com la majoria d'altres tetràpodes, tenia especialitzacions regionals que consistien en les vèrtebres cervicals, toràciques, lumbars, sacres i caudals. L'expressió dels gens Hox de l'esquelet axial encarregada del desenvolupament del tòrax esdevingué dominant al princip de l'evolució de les serps i, com a resultat, les vèrtebres anteriors als munyons de les potes posteriors (si és que n'hi ha) totes tenen la mateixa identitat semblant a la toràcica (excepte l'atles, l'epistrofeu i entre una i tres vèrtebres cervicals), fent que la majoria de l'esquelet de les serps es compongui d'un tòrax extremament estès. Les costelles es troben exclusivament a les vèrtebres toràciques. Les vèrtebres cervicals, lumbar i pelvianes estan molt reduïdes en nombre (només romanen 2-10 vèrtebres lumbars i pelvianes), mentre que de les vèrtebres caudals només en queda una cua curta, tot i que la cua encara és prou llarga com per ser útil en moltes espècies, i està modificada en algunes espècies aquàtiques i arborícoles.

Una hipòtesi alternativa, basada en la morfologia, suggereix que els avantpassats de les serps estaven relacionats amb els mosasaures (rèptils aquàtics extingits del període Cretaci), que al seu torn es pensa que derivaven de varànids. Segons aquesta hipòtesi, es creu les parpelles transparents i fusionades de les serps evolucionaren per combatre les condicions marines (la pèrdua d'aigua cornial a través de l'osmosi), mentre que les orelles externes es perderen per la manca d'ús en un medi aquàtic, conduint eventualment a un animal d'aparença similar a la de les serps marines d'avui en dia. Al Cretaci superior, les serps recolonitzaren la terra i assumiren el seu aspecte actual. Es coneixen restes fòssils de serps de sediments de principis del Cretaci superior, cosa que encaixa amb aquesta hipòtesi, especialment perquè són més antigues que l'espècie terrestre Najash rionegrina. L'estructura cranial similar, les potes reduïdes o absents, i altres característiques anatòmiques que es donen tant en els mosasaures com en les serps indiquen una correlació cladística positiva, tot i que algunes d'aquestes característiques no són compartides amb els varànids. En anys recents, estudis genètics han indicat que les serps no tenen una relació tan propera amb els varànids com es creia, i per tant, tampoc no la tenien amb els mosasaures, l'avantpassat suggerit en la teoria aquàtica de la seva evolució. Tanmateix, hi ha més proves que relacionin els mosasaures amb les serps que amb els varànids. Restes fragmentàries del Juràssic i Cretaci inferior indiquen que el registre fòssil d'aquests grups es remunta més enllà en el temps, cosa que podria acabar refutant o confirmant qualsevol de les dues espècies.

La gran diversitat de les serps modernes aparegué al Paleocè, correlacionada amb la radiació adaptiva dels mamífers després de l'extinció dels dinosaures no aviaris. Un dels grups més comuns d'avui en dia, els colúbrids, esdevingueren particularment diversos gràcies al fet que cacen rosegadors, un grup de mamífers particularment reeixit. Hi ha més de 2.900 espècies de serps, que s'estenen tan al nord com el cercle polar àrtic a Escandinàvia, i al sud fins a Austràlia i Tasmània. Les serps viuen a tots els continents tret de l'Antàrtida, dins el mar i a elevacions de fins a 4.900 metres a l'Himàlaia (Àsia). Hi ha moltes illes de les quals les serps estan notablement absents, com ara Irlanda, Islàndia i Nova Zelanda.

Anatomia

• Parpelles soldades i transparents.
• Absència de timpà.
• Llengua llarga, bífida i evaginable.
• Mandíbula dividida en dues parts unides per un lligament elàstic.
• Crani molt mòbil (cinètic) degut a la pèrdua o reducció de diversos ossos.
• Una sola filera d'escates ventrals.
• Presència d'un sol pulmó (el dret).
• Moltes espècies tenen glàndules verinoses i dents adaptades a la inoculació de verí.
  

Dieta i alimentació

Totes les serps són estrictament carnívores, alimentant-se de petits animals com ara sargantanes, altres serps, petits mamífers, ocells, ous, peixos, cargols o insectes. Com que les serps no poden mastegar ni tallar el seu aliment a trossos, es veuen obligades a empassar-se la presa sencera. La mida corporal d'un cos influeix de manera important en els seus costums alimentaris: les serps més petites es mengen preses més petites. Els pitons juvenils poden començar alimentant-se de sargantanes o ratolins i canviar a petits cérvols o antílops quan esdevenen adults, per exemple.

La mandíbula d'una serp és una estructura complexa. Al contrari del que diu la creença popular que les serps es poden dislocar la mandíbula, les serps tenen un maxil·lar inferior molt flexible, amb dues meitats que no estan unides rígidament, i nombroses altres articulacions al crani, cosa que els permet obrir la boca suficientment com per empassar-se la presa sencera, encara que tingui un major diàmetre que la serp mateixa,car les serps no masteguen. Per exemple la serp menjadora d'ous africana té una mandíbula flexible adaptada per menjar-se ous molt més grans que el diàmetre del seu cap. Aquesta serp manca de dents, però té unes prominències òssies a la vora interior de la columna vertebral que es fan servir per ajudar a trencar la closca dels ous que s'empassa la serp.

Mentre que la majoria de serps s'alimenten d'una varietat de preses, algunes espècies s'especialitzen. Les cobres reials i les serps anellades blanques-i-negres d'Austràlia es mengen altres serps. Pareas iwesakii i altres colúbrids de la subfamíla dels pareatins, que es mengen cargols, tenen més dents al costat dret de la boca que a l'esquerre, car la closca de les seves preses sol ser una espiral en la direcció de les agulles del rellotge. Algunes serps tenen una mossegada verinosa que fan servir per matar la presa abans de menjar-se-la. Altres serps maten la presa per constricció, mentre que d'altres se l'empassen sencera i encara vivent.

Després de menjar, les serps esdevenen dorments mentre es produeix la digestió. La digestió és una activitat intensa, especialment després de consumir una presa molt gran. En les espècies que només s'alimenten esporàdicament, l'intestí sencer entra en un estat reduït entre àpats per estalviar energia, i l'aparell digestiu és sobreregulat a la seva màxima capacitat en les 48 hores que segueixen el consum d'una presa. Com que són de sang freda (ectotermes), la temperatura ambiental té un paper important en la digestió de les serps. La temperatura ideal perquè les serps digereixin l'aliment és de 30 °C. La digestió de les serps requereix tanta energia metabòlica que en Crotalus durissus, el cròtal tropical, s'ha observat un increment de la temperatura corporal de fins a 1,2 °C per sobre del medi que l'envolta. Per aquest motiu, una serp que sigui molestada després d'haver menjat recentment sovint regurgitarà la seva presa per tal de poder fugir de l'amenaça percebuda. Si no se la molesta, el procés digestiu d'una serp és molt eficaç, i els seus enzims digestius ho dissolen i absorbeixen tot excepte el pèl i les urpes de la presa, que són expulsats juntament amb els residus.

El sentit de l'oïda en les serps

Degut a les seves característiques anatòmiques, s'ha considerat sovint que les serps són sordes. Les darreres investigacions dels herpetòlegs han demostrat que les serps tenen una capacitat auditiva comparable a la de les sargantanes. Les serps tenen unes estructures situades a cada costat del cap que els permet sentir-hi. La pell i un teixit muscular a cada banda del cap, protegeixen un osset mòbil, anomenat columella, el qual fa petits desplaçaments com a resposta a les ones sonores. El moviment de la columella és transferit a través d'estructures intermitges a la còclea, en la qual es produeixen uns senyals elèctrics en les seves cèl·lules piloses que es corresponen amb les ones de so, relatives al rang de freqüència determinada, que permet percebre el seu sistema auditiu, i transferides al cervell.

Per tant, al contrari del que es pensa habitualment, les serps tenen oïda per percebre sons transmesos a través de l'aire. El que passa, per una banda, és que no es veuen. Per altra banda, la seva oïda està preparada per percebre sons de baixa freqüència. Aquests sons, segons estudis recents, se situen en una freqüència d'entre 200-300 Hz, mentre que en l'home el seu rang màxim d'audició se situa d'entre 15-20.000 Hz. No és, doncs, que siguin sordes sinó que senten sons greus i dins d'un rang molt limitat, 200-300 Hz. Tots els sons que estan per sobre o per sota d'aquesta freqüència no els poden sentir. Segons estudis de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, l'oïda de les serps està mancada de part externa, o oïda externa. Presenten una oïda interna i una oïda mitjana sense timpà. Només poden percebre sons de baixa freqüència.

És, possiblement, a causa d'aquesta limitació auditiva, que han desenvolupat un altre sistema a través del qual poden percebre vibracions del terra o de qualsevol objecte amb el que estiguin en contacte. Les vibracions del terra passen a través dels músculs del ventre a uns receptors especials situats a tot el llarg del llom i són transmeses al cervell.











La mamba negra (Dendroaspis polylepis) és una espècie de serps de la família Elapidae; és la serp més verinosa d'Àfrica. Amb una llargària mitja de 2,5 m, pot arribar als 4,5 m. El seu nom es deu al color negre de la seva boca. Pot variar el color de la seva pell de verd groguenc a un gris metal·litzat. És una de les serps més ràpides del món, capaç de moure's de 16 a 20 km/h.

Es tracta d'una serp territorial; per això es molt agressiva si es sent amenaçada. Llavors, alça el cap tan amunt com pot, arqueja la part posterior i avança ràpidament mentre es balanceja sobre la part posterior del cos, obre les mandíbules, que revelen el negre de dins de la boca, xiulant agressivament. La seva mossegada injecta prop de 100 mg de verí, la qual cosa és letal per a un home adult (entre 10 i 15 mg ocasionen ja la mort a l'ésser humà). Quan caça animals petits els mossega una sola vegada i s'enretira, esperant que la toxina neurotòxica del seu verí paralitzi la presa. La mort és produïda com a resultat de la paràlisi dels músculs respiratoris. Encara que el seu verí no és el més tòxic, degut a la seva naturalesa agressiva i a la gran quantitat de verí que injecta, com a la seva velocitat, és considerada com la serp més perillosa del món. Aquestes serps resideixen en forats fets per insectes, caus abandonats, i entre les escletxes de la roca. Són d'hàbits diürns. Durant el dia busquen preses activament, tals com petits mamífers, ocells i llangardaixos. Tornen al mateix cau cada nit.

Els 10 animals més verinosos del planeta

L'univers del cervell

Document de la BBC corresponent a la col·lecció El Cos Humà on es descriu l'anatomia i la fisiologia del cervell, l'efecte que comporta la ingestió de l'alcohol (la parla, l'humor i la memòria), la visió dels objectes i la nostra capacitat de recordar i de memoritzar.

Les proteïnes

Aquest documental de Redes intenta descriure com intervenen les proteïnes en l'anatomia, la fisiologia i la patologia dels éssers vius, així com la seva utilització per tal de guarir malalties a partir dels coneixements actuals en els camps de la genòmica, la proteòmica i la nanotecnologia.

Les xifres del tabac

LA SORT O LA DISSORT D'UN FUMADOR A L'HORA DE DESENVOLUPAR UN TUMOR
Les xifres del tabac
David Bueno i Torrens / Professor i investigador de genètica de la UB

Les persones tendim a quantificar les coses, malgrat que costa capir plenament les implicacions dels valors que obtenim si no disposem del context adequat on situar-los. Per exemple, sabem que al món hi ha més de mil milions de fumadors; que aquests tenen 20 vegades més probabilitats de desenvolupar càncer de pulmó; que cada any es diagnostiquen un milió de casos nous; que el fum del tabac conté més de 60 substàncies cancerígenes; i que, paradoxalment, des que el 2005 va entrar en vigor la llei sobre el tabac, a l'Estat espanyol el nombre de fumadors ha augmentat un 7%.

SEGUINT AQUESTA SÈRIE NUMÈRICA, a mitjans de desembre Nature va publicar un estudi on per primer cop s'han quantificat els efectes cancerígens específics del tabac sobre una persona concreta, un fumador de 55 anys afectat de càncer de pulmó. Els investigadors van analitzar completament el DNA de les seves cèl·lules canceroses i el van comparar amb el de cèl·lules no canceroses. Així, van demostrar que les primeres havien acumulat 22.910 mutacions, 134 de les quals en gens importants per al funcionament cel·lular. A més, el DNA d'aquestes cèl·lules havia perdut o reordenat 65 fragments, tenia 334 variacions quant a la repetició de certs segments i presentava 58 variants estructurals. Nombres que, per si mateixos, potser no diuen gaire cosa als no experts en genètica, i que per tant cal contextualitzar.

LES MUTACIONS SÓN CANVIS en el DNA que sovint malmeten la funcionalitat dels gens. Si afecten gens implicats en la reproducció cel·lular, les cèl·lules afectades poden començar a reproduir-se de forma descontrolada, la qual cosa malmet la funció de l'òrgan on es troben. És un tumor. Tanmateix, aquestes mutacions també poden afectar altres gens, entre els quals els implicats en la mort cel·lular programada i en els sistemes de reparació del DNA. La mort cel·lular programada és un sistema genètic de seguretat que causa la mort de la cèl·lula si detecta un funcionament anòmal, com per exemple esdevenir tumoral, i els sistemes de reparació del DNA s'encarreguen de corregir les mutacions. En conjunt, l'alteració d'aquests gens accelera i potencia el procés cancerós.

NO OBSTANT AIXÒ, NO TOTES les mutacions tenen la mateixa transcendència a l'hora de generar un tumor, atès que no tot el DNA és ple de gens. Les que afecten directament un gen o la zona que regula llur funció són les que amb major probabilitat faran que la cèl·lula esdevingui cancerosa. En aquest sentit, el lloc on es produeix cada mutació concreta és completament atzarós, però amb unes quantes mutacions en gens determinats ja n'hi ha prou perquè es desenvolupi un tumor. Tanmateix, aquest atzar, junt amb el fet que la constitució genètica de cada persona pot afavorir més o menys la formació de tumors, ho interpretem com la sort o la dissort dels fumadors a l'hora de desenvolupar o no un tumor en el decurs de la seva vida.

EXPRESSAT NUMÈRICAMENT d'una altra manera: atenent a les xifres esmentades, de mitjana el fum de 15 cigarretes és suficient per produir una mutació en una cèl·lula concreta. Però hi ha moltes cèl·lules a l'aparell respiratori, per la qual cosa el nombre de mutacions que es van acumulant progressivament als pulmons dels fumadors, també dels fumadors passius, és immens. En aquest context, que es desenvolupi un tumor és qüestió de temps i d'atzar. Probablement cap d'aquestes xifres, per molt contextualitzades que es presentin, contribuirà per si mateixa a limitar el nombre de fumadors, atès que les substàncies addictives presents al fum del tabac fan difícil contrarestar amb dades objectives les arrels neuroquímiques, psicològiques i socials d'aquesta addicció. Però haurien de ser valorades amb consciència pels fumadors quan als drets dels no fumadors, afectats igualment pel fum de les seves cigarretes a tot arreu on és permès de fumar. I sens dubte són un motiu afegit a la necessitat de protegir encara més el dret a la salut dels fumadors passius, com han expressat recentment la ministra i la consellera de Sanitat.